El hombre del mazo

Penúltima nit, falten  35 hores pel tret de sortida, la Marató ja està aquí. 

Fa una mica més de quatre anys que vaig començar a còrrer i mai m'hauria imaginat que podria fer una marató, i menys que en faria quatre. Qui m'havia de dir que quan uns 6 anys enrera un amic ens comentava que havia fet la mitja, i veia com en Lluis prometia fer-la almenys una vegada en el següents 5 anys, mentre jo deia que passava de començar a còrrer. Ara soc un freaky com altres runners.

La veritat és que a vegades ens preguntem perquè correm, si no és gens divertit, patim i tenim lesions. Doncs la resposta la trobem quan acabem una marató. Aquest any debuten dos amics, en Sanchís i en Xavi. Cadascú té el seu objectiu, igual que els que repetim per segona, tercera o quarta vegada, però segur que tots quan creuem la línia d'arribada tindrem un sentiment difícil d'explicar.

Salvant les distàncies, i no m'atreveixo ni tan sols a comparar-ho, primer perquè no ho he viscut ni ho faré mai, i segon perquè segur que no té punt de comparació, sempre he llegit i sentit a dir que el procés d'una marató és semblant a un embaràs i un part. I això fa que encara valori molt més a totes les dones, ja que si és així, i repeteixo que no m'atreveixo a comparar-ho ni a imaginar-me com és el part, teniu totes un collons com un sant temple. I perquè? Doncs perquè una marató costa d'acabar, pateixes molt, tens mil i una sensacions incomparables i indescriptibles, i es horrible durant 42 kms i 190 metres, perquè només gaudeixes dels últims 5 metres...i ni això.

Pels que teniu la primera experiència, tranquils quan arribi el moment entre els quilòmetres 28-32, perquè encara que tots diem que "doncs jo no he notat el mur", i tant que el notem. D'una o altra manera arriba, rampes, cansament físic i mental, deshidratació, mal de panxa, ampolles... pot ser de diverses maneres, però l'Home del Mazo apareix. Però no passa res, caminem una mica, xarrem amb algú, mengem i bevem, i quan recuperem sensacions tornem a començar. La gent ens animarà i al final encara que patim, arribarem a la meta, i us asseguro que quan la passem, tots els mals s'oblidaran ràpidament. Ús ho dic jo, que he patit com ningú a les primeres dos maratons.

Així que, preneu-s'ho amb calma i aneu sempre una miqueta més lent del que creieu que podeu anar, perquè al principi us trobareu forts i pensareu que podeu donar més, però aquesta energia farà falta al final.

Ànims a tots, i sobretot, sobretot, sobretot, beveu tot el que pogueu durant la cursa....però sense alcohol.

David López

P.D: quin rotllo que he deixa't anar, però l'emoció m'ha fet que vulgui escriure coses encara que potser o tinguin gaire sentit.