Reflexions marató BCN 2013

Una altra vegada escric 4 línies que de ben segur us avorriran.

Bé doncs, ja hem fet una cursa més. 4 maratons, bufff!!!

Personalment no és que estigui superorgullós del resultat, però tenint en compte que no havia entrenat gaire i que he baixat 4 minuts la marca, no ha estat malament. No explicaré res de com ha anat la cursa, perquè tots els que l'hem corregut sabem lo dura i llarga que es pot arribar a fer, i els que no l'heu fet però ens heu vingut a veure heu pogut veure a les nostres cares reflexat el patiment.

42 kms patint de debò, intentant mantenir la calma per no tornar-nos bojos al principi i anar més ràpid del compte, mirant a la gent que ens anima a veure si veiem algú conegut que ens faci passar els quilòmetres més ràpidament, veient a d'altres corredors que es queden tirats pels carrer esgotats i sense forces per seguir, llegint una vegada acabada la cursa que fins i tot un maratonià expert de 45 anys a defallit a l'arribada i ha mort a l'Hospital Clínic, i tot per gaudir del 200 metres finals, on tothom et crida i t'anima, igual que ha fet als primers classificats, perquè si alguna cosa te aquest sacrificat i dur esport és dels únics on pots còrrer amb els millors dels món i al final et donen el mateix que a ells, un tros de metall que acabaràs abandonant al calaix, just a sota d'un munt de samarretes.

La diferència amb els corredors d'elit, és que ells possiblement no s'emocionen com ho fem nosaltres, contenint la llàgrimes al veure la línia d'arribada, i deixant-nos anar una vegada l'hem travessada.

La meva millor recompensa d'avui, veure a les oliveres, oliveretes i oliverotets animar-nos pel camí (tot i que em faltava elss més importants), rebre el plàtan de la Mònica i la informació de la cursa de part del Josep Manel, l'abraçada al final amb en Lluís i en Josep Maria, veure arribar a l'Alex amb el seu somriure perenne al rostre, però sobretot l'emoció d'en David Sanchis al veure'ns a les escales de Montjuic, amb ganes de plorar, de deixar-se portar per les emocions de l'alegria d'haver finalitzat la seva primera marató i d'haver deixat enrera un mal son de més de 42 kms d'asfalt.

Ahh! i no se m'oblida la cara de la Marta buscant-lo entre nosaltres, perquè com deia l'Alex, no sabem si ha patit més el David o la Marta.

Moltes felicitats a tots

P.D: de totes maneres val la pena anar a còrrer, només pel fet de que després passem un parell d'hores reunits menjant uns bocates. Som un grup genial.

David López

El hombre del mazo

Penúltima nit, falten  35 hores pel tret de sortida, la Marató ja està aquí. 

Fa una mica més de quatre anys que vaig començar a còrrer i mai m'hauria imaginat que podria fer una marató, i menys que en faria quatre. Qui m'havia de dir que quan uns 6 anys enrera un amic ens comentava que havia fet la mitja, i veia com en Lluis prometia fer-la almenys una vegada en el següents 5 anys, mentre jo deia que passava de començar a còrrer. Ara soc un freaky com altres runners.

La veritat és que a vegades ens preguntem perquè correm, si no és gens divertit, patim i tenim lesions. Doncs la resposta la trobem quan acabem una marató. Aquest any debuten dos amics, en Sanchís i en Xavi. Cadascú té el seu objectiu, igual que els que repetim per segona, tercera o quarta vegada, però segur que tots quan creuem la línia d'arribada tindrem un sentiment difícil d'explicar.

Salvant les distàncies, i no m'atreveixo ni tan sols a comparar-ho, primer perquè no ho he viscut ni ho faré mai, i segon perquè segur que no té punt de comparació, sempre he llegit i sentit a dir que el procés d'una marató és semblant a un embaràs i un part. I això fa que encara valori molt més a totes les dones, ja que si és així, i repeteixo que no m'atreveixo a comparar-ho ni a imaginar-me com és el part, teniu totes un collons com un sant temple. I perquè? Doncs perquè una marató costa d'acabar, pateixes molt, tens mil i una sensacions incomparables i indescriptibles, i es horrible durant 42 kms i 190 metres, perquè només gaudeixes dels últims 5 metres...i ni això.

Pels que teniu la primera experiència, tranquils quan arribi el moment entre els quilòmetres 28-32, perquè encara que tots diem que "doncs jo no he notat el mur", i tant que el notem. D'una o altra manera arriba, rampes, cansament físic i mental, deshidratació, mal de panxa, ampolles... pot ser de diverses maneres, però l'Home del Mazo apareix. Però no passa res, caminem una mica, xarrem amb algú, mengem i bevem, i quan recuperem sensacions tornem a començar. La gent ens animarà i al final encara que patim, arribarem a la meta, i us asseguro que quan la passem, tots els mals s'oblidaran ràpidament. Ús ho dic jo, que he patit com ningú a les primeres dos maratons.

Així que, preneu-s'ho amb calma i aneu sempre una miqueta més lent del que creieu que podeu anar, perquè al principi us trobareu forts i pensareu que podeu donar més, però aquesta energia farà falta al final.

Ànims a tots, i sobretot, sobretot, sobretot, beveu tot el que pogueu durant la cursa....però sense alcohol.

David López

P.D: quin rotllo que he deixa't anar, però l'emoció m'ha fet que vulgui escriure coses encara que potser o tinguin gaire sentit.