El tast

Moltes felicitats companys i companyes. Que he de dir: espectacular ¡¡. A vegades el no còrrer té el consol de poder gaudir de veure els amics fent-ho. I així ho hem fet. Amb la família al polígon, hem pogut veure com cadascú al seu ritme, heu lluitat de valent contra el cansament i el temps.

Us deixo les fotos perquè veieu que bé que ho feu. I la classificació per veure els "tempassos" que heu fet.

 

Y ahí estaba¡¡ mi amigo el muro

Abans de tot, donar les gràcies, de tot cor, a la troupe d'animadores del club. I que en nombre de 2 van arribar a la bonica localitat de "Castefa" per deixar ben alt el nom del nostre estimat club. I tant alt que van deixar el pavelló¡¡. Es més, crec que eren les úniques que animaven. 

Crits, petons, aplaudiments, fins i tot una boja que corria al nostre costat. Us dec una, no és que no pogués acabar la marató sense el vostre recolzament, però la vostra animació, companyia i, crec sobretot que amistat, han sigut el record més bo que em porto d'aquesta marató. Petons, abraçades, xiulets, "palmadetes", ... us les torno totes i multiplicades. Sobretot em quedo amb la arribada al final de la marató, quan ja portava corrent molts quilòmetres, i caminant alguns, que vaig veure com vàreu sortir a rebre'm i fins i tot vaig poder acabar la marató dignament corrent, i no com als darrers quilòmetres que ho vaig fer caminant.

Una de les coses curioses que té aquesta marató, és que cada cop hi ha menys gent. A la primera volta, es queden els que fan els 10km., a la segona els que han acabat la mitja, i després quedàvem només els 4 arreplegats que varem fer la marató, amb molts quilòmetres per endavant. 

Al contrari que la marató de Barcelona, en aquesta no hi ha gaire gent animant, i es fa una miqueta "avorridota". Si ajuntem això al fet que va sortir el sol i va escalfar de valent, que feia vent, i que el recorregut és "paseo arrriba - paseo abajo - paseo arriba - paseo abajo", i en acabar "dale la vuelta al canal, que solo son 2 km. de ná", tenim tots els ingredients per ajuntar i que predeien el que passaria: "muro total 3". 

Personalment arribava a aquesta marató justet d'entrenaments. Vaig calcular que em faltaven gairebé 6 hores d'entrenament, uns 70 km. per haver arribat en condicions, segons el planning. Un consell per qui vulgui fer una marató: entrenament, entrenament i entrenament. També faltava alguna sessió de pujades, alguna de velocitat, alguna tirada llarga més... Però l'entusiasme el portava sencer, més que sencer. 

Coneguts ens havien dit que era una marató dura, molt dura. Però si una cosa tenim els que fem maratons és el no fer cas del que ens diuen, per molt experimentats que puguin ser. "Dura?, pero si es muy plana, y pasas muchos veces por el mismo sitio''. Vaja si ho va ser de dura. Però ja us he dit que l'entusiasme el portava de fabrica, i vaig decidir començar alegre, ben alegre. És una de les traïcions que ens fa la marató. Els quilòmetres, més o menys fins la mitja marató, els passes molt bé, a un ritme que pots aguantar perfectament. És per això que diuen que la marató comença al quilòmetre 30, perquè és quan realment pateixes. 

I a Castefa anava jo, ben feliç, corrent i passant quilòmetre darrera quilòmetre, ara corrent amb en David,  ara corrent davant d'en David, ara darrera, ara ben darrera, ara ben lluny. Almenys veia passar en Txema que tenia molt bona pinta, anava molt ràpid, donant-t'ho tot com fa sempre. I en David ben sencer, fent una molt bona cursa. Anava molt bé fins que sobre el quilòmetre 30 em vaig començar a trobar cansat, molt cansat. Només esperava que arribés l'avituallament per agafar aigua, o menjar, o esponges, o isotònic, però no era això. Això només era una excusa per parar una miqueta i poder caminar. I va ser així com vaig començar a caminar, al principi una mica, i més tard gairebé tota l'estona (us poso el gràfic del gps, perquè veieu  com és un mur). Sents una buidor total, jo al menys el vaig trobar més mental que físic. No em feia mal en concret cap part del cos, ni s'em va pujar el bessó. Res, només la necessitat de parar de còrrer i caminar. I tornar a intentar còrrer, còrrer 300 metres, i tornar a caminar, i pujar caminant un pont, baixar corrent i tornar a caminar. i arribar al canal on acabava la marató i haver de fer una volta encara de 2 km. i veure que estas gairebé al final i no poder còrrer, caminar i veure que no arribes mai al final. I veure com et venen a buscar i còrrer una miqueta, però propulsat només per l'alegria de compartir l'amistat, i arribar sense cap mena il·lusió, ni l'emoció que havia viscut en les dues maratons anteriors. Però això si, ARRIBAR. Perquè es tracta d'arribar, més d'hora o més tard, més esgotat o menys, però orgullós d'haver aconseguit un repte més, el tercer.

I d'haver-ho compartit amb en David que va fer una cursa colossal, i que de no ser en aquesta marató tan dura hagués fet el seu millor temps, i amb en Txema que ho va donar tot, fins i tot al límit, ja tinc ganes de veure't a la propera cursa, cada dia millor . 

Jo  ara ja et conec, mur, ja sé com te les gastes, ja no et tinc por. Ens veiem el 17 de març de 2013, a Barcelona. T'espero.

nous bategs....

Quina il.lussió sentir bategar un altre cop el nostre estimat blog, a on tants sentiments, emocions, encoratgements hi hem abocat….Que passa que teniem  les emocions  fins i tot en GEL, o és que l'activitat dels Olivera's Runners ha devellat!!!! Això mai nois….

Gràcies Mercè per fer-li el boca a boca i revifar-lo un altre cop!!!!!  Tú en saps més que ningú !!!

Només dir-vos que comparteixo el sentiment d'admiració de la Mercè….jo també us admiro a TOTS ( David, Luís, Josep Mª , Mònica)… només el fet de plantejar-te una Marató per mi es mereix el màxim recóneixement , i el simple fet d'acabar-la (que dic SIMPLE, no crec que ningú que hagi corregut mai pensi que en té res de SIMPLE acabar una Marató) és motiu del més gran Elogi.  Sou mostra de coratge, sacrifici, disciplina….i us ho envejo !!!

I que puc dir de la Mónica,  ets una crack … el plàtan ha tornat a voler ser-ne el portagonista , aquest cop però,  per una sobredosis. Però tú has sàpigut posar les coses al seu lloc i has lluitat com una campiona fins el final.  Quan en sabrem la dosis adequada?????

Us hem seguit virtualment, pendents de les notícies que ens arribaven de les animadores més "canyeres " que hi puguin haver,  i sense els ànims de les quals , aquest MUR , que molts tenieu la sort de no conéixer , hauria sigut molt pitjor. El Mur : córrer contra una paret . Nois, només de pensar-hi em canso!!!

Sóc poruga i m'agrada molt poc patir , per tant em consolaré  així...segons la Mercè en porto 3 de Maratons , i si a més a més comptem les de TV3 en porto ja 23…..de moment aquest any l'única que faré serà precisament aquesta, la de TV3, que  sentada en el sofà de casa,  fins i tot em relaxa. I ja serà la meva 24 Marató !!!!

Un petonàs i una abraçada enorme.

Núria Calzada

Respecte i Admiració

Respecte i admiració…

Bona nit runners tots,

He représ el blog deprés que una de les persones que són més significatives pel grup hi fa fer referència en un dels seus Whatshapps ( la nostra estimada Calzada)…i ho he retomat després d' un moment concret del qual tenia necessitat de destacar-lo i visualitzar-ho….Tres membres del nostre Club ( En Lluis, en David i en Josep Maria) han realitzat la seva  segona marató durant aquest any.  Nois, sento respecte i admiració…. També és important destacar la cursa feta per la Mónica, representant femenina del club en aquesta cursa.

Vull a més a més compartir el moments d' angoixa que es passen darrera d' una marató… com molt bé s' ha dit en diferents moments de la crónica via whatshapp  que us van anar fent amb seguiment  continuat amb la Núria i amb mi mateixa  el dia que vàrem conèixer la "bonica" localitat de Castelldefells, el dia es va anant obrint i cada vegada feia més i més calor…amb un vent sec que et resecava cada vegada més… No hi comptavem amb aquest dia, fins i tots jo vaig possar-me les botes d' aigua com a acció previsora a les plujes intenses i inclús torrencials que anunciaven… El cos i la ment no estaven preparats per el calor…Sentiments ja viscuts a Behovia 2011….

Nois, sento respecte i admiració, i si em permeteu la particularitat que em dona el blog vull assenyalar la cursa feta pel Josep Maria…dues Maratons en el mateix any i totes dues en menys de tres hores i mitja…Respecte i admiració….Filípides estaría orgullós…ell que quan ja només li quedaven pocs quilómetres per acabar la seva cursa va haver de fer el "repechon" fins arribar a l' Acropolis i així poder anunciar la victoria dels grecs a la guerra…No us enganyeu  ell que va morir tot seguit, no ho va fer pel sobreesforç que va representar la cursa sinó per les ferides de guerra…O sigui que podeu estar tranquils…

Per últim dir de que sempre he sentit dels meus companys de medicina que el sobresforç que té una dona en el moment del part és equiparable a realitzar una marató…per tant, Josep Maria: jo també he "patit" dues precioses maratons i estem empatats….

 

Respecte i admiració…un petó!.

 

Mercè.