Y ahí estaba¡¡ mi amigo el muro

Abans de tot, donar les gràcies, de tot cor, a la troupe d'animadores del club. I que en nombre de 2 van arribar a la bonica localitat de "Castefa" per deixar ben alt el nom del nostre estimat club. I tant alt que van deixar el pavelló¡¡. Es més, crec que eren les úniques que animaven. 

Crits, petons, aplaudiments, fins i tot una boja que corria al nostre costat. Us dec una, no és que no pogués acabar la marató sense el vostre recolzament, però la vostra animació, companyia i, crec sobretot que amistat, han sigut el record més bo que em porto d'aquesta marató. Petons, abraçades, xiulets, "palmadetes", ... us les torno totes i multiplicades. Sobretot em quedo amb la arribada al final de la marató, quan ja portava corrent molts quilòmetres, i caminant alguns, que vaig veure com vàreu sortir a rebre'm i fins i tot vaig poder acabar la marató dignament corrent, i no com als darrers quilòmetres que ho vaig fer caminant.

Una de les coses curioses que té aquesta marató, és que cada cop hi ha menys gent. A la primera volta, es queden els que fan els 10km., a la segona els que han acabat la mitja, i després quedàvem només els 4 arreplegats que varem fer la marató, amb molts quilòmetres per endavant. 

Al contrari que la marató de Barcelona, en aquesta no hi ha gaire gent animant, i es fa una miqueta "avorridota". Si ajuntem això al fet que va sortir el sol i va escalfar de valent, que feia vent, i que el recorregut és "paseo arrriba - paseo abajo - paseo arriba - paseo abajo", i en acabar "dale la vuelta al canal, que solo son 2 km. de ná", tenim tots els ingredients per ajuntar i que predeien el que passaria: "muro total 3". 

Personalment arribava a aquesta marató justet d'entrenaments. Vaig calcular que em faltaven gairebé 6 hores d'entrenament, uns 70 km. per haver arribat en condicions, segons el planning. Un consell per qui vulgui fer una marató: entrenament, entrenament i entrenament. També faltava alguna sessió de pujades, alguna de velocitat, alguna tirada llarga més... Però l'entusiasme el portava sencer, més que sencer. 

Coneguts ens havien dit que era una marató dura, molt dura. Però si una cosa tenim els que fem maratons és el no fer cas del que ens diuen, per molt experimentats que puguin ser. "Dura?, pero si es muy plana, y pasas muchos veces por el mismo sitio''. Vaja si ho va ser de dura. Però ja us he dit que l'entusiasme el portava de fabrica, i vaig decidir començar alegre, ben alegre. És una de les traïcions que ens fa la marató. Els quilòmetres, més o menys fins la mitja marató, els passes molt bé, a un ritme que pots aguantar perfectament. És per això que diuen que la marató comença al quilòmetre 30, perquè és quan realment pateixes. 

I a Castefa anava jo, ben feliç, corrent i passant quilòmetre darrera quilòmetre, ara corrent amb en David,  ara corrent davant d'en David, ara darrera, ara ben darrera, ara ben lluny. Almenys veia passar en Txema que tenia molt bona pinta, anava molt ràpid, donant-t'ho tot com fa sempre. I en David ben sencer, fent una molt bona cursa. Anava molt bé fins que sobre el quilòmetre 30 em vaig començar a trobar cansat, molt cansat. Només esperava que arribés l'avituallament per agafar aigua, o menjar, o esponges, o isotònic, però no era això. Això només era una excusa per parar una miqueta i poder caminar. I va ser així com vaig començar a caminar, al principi una mica, i més tard gairebé tota l'estona (us poso el gràfic del gps, perquè veieu  com és un mur). Sents una buidor total, jo al menys el vaig trobar més mental que físic. No em feia mal en concret cap part del cos, ni s'em va pujar el bessó. Res, només la necessitat de parar de còrrer i caminar. I tornar a intentar còrrer, còrrer 300 metres, i tornar a caminar, i pujar caminant un pont, baixar corrent i tornar a caminar. i arribar al canal on acabava la marató i haver de fer una volta encara de 2 km. i veure que estas gairebé al final i no poder còrrer, caminar i veure que no arribes mai al final. I veure com et venen a buscar i còrrer una miqueta, però propulsat només per l'alegria de compartir l'amistat, i arribar sense cap mena il·lusió, ni l'emoció que havia viscut en les dues maratons anteriors. Però això si, ARRIBAR. Perquè es tracta d'arribar, més d'hora o més tard, més esgotat o menys, però orgullós d'haver aconseguit un repte més, el tercer.

I d'haver-ho compartit amb en David que va fer una cursa colossal, i que de no ser en aquesta marató tan dura hagués fet el seu millor temps, i amb en Txema que ho va donar tot, fins i tot al límit, ja tinc ganes de veure't a la propera cursa, cada dia millor . 

Jo  ara ja et conec, mur, ja sé com te les gastes, ja no et tinc por. Ens veiem el 17 de març de 2013, a Barcelona. T'espero.