Per segon any consecutiu he participat a la Marató de Barcelona, i com era d'esperar, ja m'aneu coneixent, les he passat putes. Però aquest any ha estat diferent. L'any passat vaig començar amb les rampes al quilòmetre 29 i aquest any a la mitja marató ja he començat a notar les conseqüències d'anar massa ràpid en alguns moments d'aquesta primera meitat de cursa. Si és que no aprenc: ja al quilòmetre 5 en Lluis i jo hem parat a pixar. Ell ha acabat abans que jo i després he fet més de mig quilòmetre a 4'20" per poder enxampar-lo. Al quilòmetre 8 m'he posat davant d'ell i d'en Josep Maria i he començat a tirar, inconscientment fent alguns quilòmetres força per sota de 5. D'allà fins al 18 he anat sol, fins que llavors ha aparegut en Josep Maria de nou. Hem anat junts els tres fins a la mitja, en Josep Maria, la rossa i jo. Però allà ha començat el martiri, una altra vegada el bessons, i 8 quilòmetres abans que l'any passat... i a sobre sense plàtan. D'aquí fins al 24-25 anava esperant que aparegués en Lluis, he baixat el ritme a 5'20" per evitar les rampes, però lògicament, quan m'ha avançat no he pogut més que veure el seu dorsal de l'esquena. Després de parar a un lavabo indescriptible, he començat a veure als Oliveres aprop de la Torre Agbar, fent-los gestos de que anava trencat. Per sort, després de parar al 29 a estirar una miqueta, animat per la meva comprensiva dona, que com tots els demés s'ha portat com una campiona, al 30 ha aparegut Buggs Bunny per intentar ajudar-me als últims 12. Aquí però, ja anava fos, no per cansament, sinó d'esgotament d'anar pensant en el que faltava i havia de seguir aguantant el dolor de les rampes. Per sort, entre queixes i alguna que altra paradeta, el Sanchís m'ha ajudat a no decaure. Els quilòmetres han anat passant lentament, i els dolors cada vegada eren més intensos, venien més sovint i a sobre començaven a notar-se a altres parts de les cames. I per fi, la millor part, Arc de Triomf, Plaça Catalunya, Portal de l'Àngel, Plaça Sant Jaume, la Rambla i.... se acabó lo bueno porque llega... El Paral·lel. Més de 2 quilòmetres interminables i en pujada, fins a la última corba. Per a mi la millor part. Et queden dos cents metres en un marc incomparable. Miro a un costat i a l'altre, veig al meu amic Xavi, que em veu i m'anima efusivament. En David, es posa en un costat, deixant el gloriós moment de l'entrada a meta, perquè el gaudeixi tot sol. Sento els crits de les Oliveres, que des de les grades m'animen i em reben contentes perquè ho he tornat a aconseguir. I a la fi, travesso la línia d'arribada. Només passar-la em paro esgotat, cansat d'aguantar el dolor, satisfet d'haver acabat, i les llàgrimes inunden els meus ulls en un moment únic.
I ja està, ja s'ha acabat. Però hi ha un fet que ha marcat aquesta Marató, i no ha sigut la meva manera de demanar "un plàtan", sinó la presència de 7 Oliveras que han fet que els 4 que corríem ens haguem sentit acompanyats durant el recorregut. Cadascú a col·laborat magníficament, animant, corrent, fent pancartes, donant avituallament, recolzant-nos per no defallir durant la cursa...
De veritat nois, gràcies per acompanyar-me, per aixecar-vos dora, ben dora, per correr d'un costat a l'altre de la ciutat, sense parar a cap pastisseria, per no parar d'animar-nos i per preocupar-vos del nostre estat.
Però vull donar especialment les gràcies a la meva dona que durant més de tres mesos ha aguantat els meus entrenaments, perquè la última setmana ha suportat la meva mala gaita, perquè a sobre no m'he portat gaire bé amb ella durant la cursa, perquè ha patit per mi... Gràcies, gràcies, gràcies...
Mercè, la resposta a la teva pregunta d'avui a la tarda, sobre què ha sigut el millor de la cursa? és que el millor heu estat tots vosaltres.
Felicitats Josep Maria perquè a cada cursa ens demostres que la conya dels teus origens africans, potser no va desencaminada. Felicitats Àlex perquè has demostrat que ets capaç de fer tot el que vulguis, i que darrera d'aquest tio rialler i amb semblant despreocupat, hi ha un campió. Felicitats Luis perquè has tingut el seny necessari i que jo no tinc per a fer una cursa com aquesta.
Per cert, Luis portem dues maratons, JA SOM OFICIALMENT MARATONIANS!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada