Hola oliveres guap@s!
Estic a casa amb el pijama i preparant dinars per la setmana. Ja hem fet les motxilles dels nens. He preparat tasques de la meva feina. I em disposava a veure (o no veure) la tele per tenir l'excusa d'estirar-me al sofà i quedar-me adormida. Però, un pensament m'ha vingut al cap: "una altra mitja feta!", i a sobre acompanyada de gent "maca, maca". No m'ho puc ni creure. Repasso alguns moments i, encara que sembli que no tenen la intensitat dels moments behobians, per mi també estan carregats d'emocions.
El primer, ha estat buscar amb el meu home un contenidor pel madform. La bossa de patates plena d'aquella cosa olorosa és surrealista i em fa obrir els ulls: som pares primer de tot i això ens ha portat a ser runners també.
El segon, veure a les runners 2.0 darrera la reixa d'una presó carregades de nervis, il·lusió, empenta, ganes,... M'ha faltat abraçar-les i fer-lis un petonàs perquè podia entendre molt bé que els hi passava pel cap. Són també unes valentes!
En tercer lloc, trobar-nos els 1.0 i els seus conjugues tots a Granollers. Amb fred, nervis, il·lusió, dubtes i ganes, moltes ganes de cridar i riure junts. Cada una de les cares a les que he fet petons em transmeten coses molt maques. I això m'agrada!
El quart moment, veure els meus fills i veure les meves amigues. Tant la Núria, com la Marta i, en especial, la meva Marga m'han donat una empenta imprescindible. Gràcies guapes!.
I, per últim, el meu home al meu costat. Cagat de por. Pensant les paraules. Mirant la meva cara de tant en tant. Preguntant amb cautela. I, sobretot, gaudint de veure'm fer algo que jo no hagués pensat mai... Heu vist quines cames tant tortes que tinc?!
Al final de tot, el que de veritat té valor és que estiguem junts fent una calçotada (que, per cert, Bote genial!) tots junts. Rient, explicant la nostra, engrescant-nos amb noves propostes com el paravents, el cinema (no pas amb cap cursa, per ara),... Trobo que estic a gust. I que no em cal tornar a veure la mort com a Behobia per sentir que us ESTIMO. Ha faltat la Mònica i el Jordi (ets una campiona, Mònica!) Però tots sabem que sorgiran més i més dinars amb qualsevol excusa. Sempre les trobem!
Un petó fort a tots i totes. Què grans que sou!
Núria Alonso.
Haz el favor de ponerte a estudiar.
ResponEliminaTE QUIERO.
Sou tot@s un@s cracks! quina progressió més espectacular.
ResponEliminaEl què ha quedat clar és que millor fred que calor.
Josep M
Leches Alonso!!!!..... que me vas hacer llorar. Yo también te quiero.
ResponEliminaAlguién sabe porque las 2.0 no aparecemos en la lista de los tiempos?????
Un día genial!!!
GRACIAS.
Núria Castillo
Hola a todos/as:
ResponEliminaHa sido genial,espectacular, fantástico...... ha sido un sinfín de sensaciones todas juntas que al final hacen un cóctel impresionante. Esta mañana cuando me he levantado si que tenia dolor , pero también tenía una sensación estraña de que ya estaba,que ya había conseguido el objetivo, era una sensación de "vacio".........., ahora que ? ya está hecho, ya lo hemos conseguido , y me emociono , me conmueve el haber compartido todos estos momentos con todos vosotros, entre todos formamos un equipazo¡¡¡¡, los corredores, los animadores, y los niños, ahí al pié del cañón¡¡¡¡. Ayer me hubiese gustado poder estar en la post mitja, pero bueno me conformo con poder compartir sensaciones a través de este blog( que ha sido una muy buena idea).Un abrazo a todos ¡¡¡¡¡ Besotes.
Mónica y Jordi.