Per Núria Alonso
Nooooooooooooooooooo!
Allò que tots els runners temem, allò que penses que no et pot passar a tu, allò que provoca que no pensis en una altra cosa que en recuperar-te a costa del que sigui,....Allò, m'ha passat a mi. M'he lesionat. I no una lesió cagona, d'aquelles que et punxen un dia i a l'endemà ja no les notes. Nooooo, és una senyora lesió! De les que tenen nom de lesió. De les que surten a les revistes de runners: periostitis tibial. És que fins i tot el nom fa mal!
La cosa no ve d'ara, no ens enganyem. Ja fa un anyet gairebé, que per intentar fer coses de bojos i no parar a temps, va sorgir-me un doloret molt maco a les tíbies. Però penses que no és res. Que et fa mal perquè hi penses. Que t'estàs obsessionant. I no, al final t'impideix fer dos passes ràpides sense dolor. Aquesta setmana, però, m'havia avisat... Però jo no l'escoltava. M'he estimat més seguir amb el meu grupet d'oliveres anant d'aquí a allà, apretant a les pujades, fatigant-me en 5 kms, etc. Sense escoltar el dolor. I avui, a l'hora de sortir a fer els 18 KMS tant esperats pel grup....PATAPAF!!!! CAGADA PASTORET! Això fa un mal increïble. "Ara sí que t'escolto periostitis, però deixa'm tranquil.la i et prometo que desprès d'avui reposaré". Però no! No m'ha escoltat. La maleïda lesió ha anat a més i m'ha fet parar als 5 Kms de res. No m'ho podia ni creure. El meu David López que, encara que no ho sembli, té més cap que jo (les dimensions ja ho diuen) m'ha fet tornar cap a casa. Amb la cua entre les cames. Amb el cap ajupit. Saludant per tot el colesterol als grupets de runners que anaven cap a munt. Fins i tot he pensat d'aturar a unes senyores amb xandall que passejaven que em diguessin a quina hora queden per venir amb elles la resta de la meva vida. Ai de mi!
Bé, prou de plors. Demà fisio. Demà passat repòs. Dimecres gel. Dijous gel. Divendres gel. Dissabte gel, ibuprofeno, traumeel, gel, un mojito,....I diumenge..... Espero poder sortir amb els meus oliveres a fer el que pugui.
Us felicito a totes i tots per els vostres 18 Kilòmetres. Sou uns cracks!!!! Us estimo!
Salut i a còrrer molt... qui pugui.
Núria, jo ho vaig tenir fa 2 anys. Es llarg de curar però la bona notícia és que els traumatòlegs aconsellen NO deixar de córrer. Només evita pujades, evita asfalt (combina-ho amb gespa o sorra) i, sobretot, sobretot, molt de gel, no al mojito lista, massatge de gel directe per tota la tíbia, fins a 3 vegades al dia.
ResponEliminaSi et fa molt de mal aconsellen radiografia per descartar fractura "stress" de la tíbia.
Ànims que d'aquesta ens en ensortim.
Un petó (amb el permís del meu futur partner de maratons).
Josep M
Ânims princesa!!!, ja ens mantindràs informats de la teva millora progressiva....
ResponEliminaPor diosss!!!! que algú li digui a la Núria que esto se cura empujando
ResponEliminaGràcies a tots pels ànims!!! Quan penso en tots els entrenaments que no faré, sento pena. Pena per no córrer! Increïble! qui m'ho hagués dit. Però en realitat no és el córrer, sinó el fet de deixar de compartir moments amb vosaltres. Petons molt forts!!!
ResponEliminaLo siento David, esta lesión no se cura empujando. Eso si, se aconseja hielo, mucho hielo, directamente a tu entrepierna.
ResponEliminaMolts ànims Núria, pensa que amb una mica de paciència et recuperaràs i faràs la cursa sense problemes, i a més, no saps com ens ho passarem a Sanse!!!
ResponEliminaMarta Cano.
Ei runners, dimecres sortireu? Ja m'estic menjant l'olla. Us proposo un nou plànning (no feu cas de l'anterior, que estava equivocat). Demà us toquen 2 km caminant, dijous, 3km poquet a poquet, divendres passejar i anar a menjar unes tapes,...i diumenge 18km en cotxe per prendre algo a La Grarriga. Que us sembla? Jo crec que millorarem moltíssim!
ResponEliminaUn petó i gràcies pels ànims.