Majors d'edat (+ de 18)

Sembla que quan fas 18 anys tot canvia. Coses que abans no feies ni pensaves, les has de començar a experimentar, que hagis de volar una miqueta sol.

El vostre pla d'entrenament ha volgut que coincideixi aquest número de la majoria d'edat, amb els km. que tocaven fer avui. I és que una cosa es fer 5 o 10 km., i una altra ben diferent fer 20 km. o més. La diferència que passa d'una petita bogeria a un pensament ben construït i planificat.

Recordo que era agost i dubtàveu si la fita estava al vostre abast, i com ho faríeu. Si esgarraparíeu temps  d'allà on no hi havia. Si aguantaríeu els ritmes. Si no ho deixaríeu estar...

I poc a poc, amb una il.lussió que em contagia, ho heu aconseguit. Us miro i em veig jo quan començava, i això em fa venir mes ganes de còrrer i de seguir cap endavant. Gràcies.

Ningú diu que hagi sigut fàcil. Alguns menys, i d'altres més calladament  heu sofert l'exigència que té entrenar-se per una fita dificil. Però heu superat l'esforç de portar feina, família, col.legi, parella... a la mateixa velocitat que anàveu agafant amb els entrenaments.

Es clar que a la cursa patireu, dubtareu, inclús podeu plorar. Però avui heu fet més de la meitat del camí. Un camí al vostre interior, que us diu que ja heu guanyat.

Però, "ahhh amigo" això té un problema. Així com passeu per sota de la meta a Sant Sebastià, començareu a pensar en nous reptes (la marató, curses de muntanya, agafar la bici, triatló...). Sigueu conscients que heu passat sota una porta sense tornada, un camí sense retorn. Perquè ara sabeu molt bé que podeu aconseguir tot allò que vulgueu.

A partir d'ara Behobia serà només el principi d'allà on volguéssiu anar a parar. O més ben dit, ja no us pot parar ningú.

Com diuen a la Leadville Trail 100. Una cursa de 161 km. (100 milles) que s'ha de fer en menys de 30 hores, per muntanyes dels Estats Units a més de 3000 metres: "eres más duro de lo que crees, y eres capaz de hacer más de lo que crees".

Moltes felicitats, i gràcies per deixar-me compartir-ho.

p.d.: Núria, ara toca descansar. Deixar que el cos torni a ser allà on ha de ser. Però no deixar de pensar en que pots fer-ho. Si no és a la propera cursa, serà a la següent, de curses sempre hi hauran. Saps que pots. A vegades has de donar un pas cap endarrere per fer dos cap endavant. I tu ets de les que fas 3 cap endavant.

p.d.2: Hem de quedar aviat tots els "olis" a l'olivera per fer-nos la foto oficial amb l'equipació.