Adéu Behobia!
Adéu a la cursa; a les tapes no! Avui la dura realitat m'ha fet despertar d'un somni que encara em feia pensar en què podia recuperar-me en uns 10 dies i continuar com si res. No ha pogut ser! Havíem quedat a la nostra olivera la Mercè, la Marta i jo. La proposta era ideal: 5 km suaus per anar parlant i gaudint de l'estona. La Marta no ha pogut venir perquè la feina sovint imposa horaris incompatibles amb sortir a córrer a la nit.
Així doncs, la Mercè i jo hem engegat els nostres gps per haver-los d'aturar al cap de 3,9Km. Horrible!!! El dolor de la periostitis, o tendinitis o sobrecarreguitis, o com es vulgui dir això era insoportable. La meva companya ha soportat amb carinyu i paciència el "xaparron" de sentir per qué?, quina ràbia!, ja ho sabia!,... i patatim patatam. Un petonàs Mercè!
De què serveixen les lamentacions! Hi ha coses pitjors, està clar! Però el meu sentiment avui és de frustració i fins i tot de ridícul. Sí, sí, ridícul. Ridícul per haver pensat que era capaç de fer-ho, per haver insistit en el plànning, per haver animat a la resta a esforçar-se en alguns entrenaments,.... I fixa't, ara ja no sé ni on tinc el ditxòs plànning guardat.
Suposo que cal paciència, i si la cosa tarda molt doncs ja decidiré què fer. Ara només se m'acut donar molts ànims als oliveras que ja han acabat el més dur dels entrenaments i que per fi poden gaudir dels rodatges suaus, sense plànnings ni històries, només CÓRRER pel plaer de CÓRRER.
Ah! I el Christian Dios no ha fet miracles! Ha baixat del cel i és més terrenal.
Petons a tot@s i salut.
Tranquila i no li donis la culpa a res en especial. Com diu en Murakami, el cansament és evitable, el dolor no. Tiraràs endavant com ho hem fet tots els que ens hem lesionat de certa gravetat, o si més no, que fes que no puguessim sortir i ens desesperèssim com ara tu. El món no s'acaba encara que t'ho sembli, i ja vindran m´s Behobia's, i Nassos,i Mitja's, i d'altres. per sort les carreres no s'acaben, i la teva superació personal i competitivitat és infinita. Com ja saps, sempre que hi hagi un camí, hi haurà algú per recorre'l, i allà segur que estàs tu
ResponEliminaÀnims runner, ja veuras com et recuperes i si no pots corre, vindras amb la Marga i amb mi a mirar "escaparates", que això també anima.
ResponEliminaNurieta, sabiem que no seria fàcil, molts començavem de zero i en pocs mesos hem fet un progrés molt gran.Encara que ara et sembli que el camí s'acaba i que tant d'esforç no ha servit de res,no és així, de Behovias n'hi hauran moltes, però ara el teu rebte és posar-te en forma per continuar endavant !!! Un petó enorme!!
ResponElimina